L’estiu del 2012, en un dels episodis de depressió que he patit els últims anys, em vaig instal·lar a Ribes de Freser per curar-me amb els aires de muntanya. Vaig emportar-me Un cel de plom, llibre que havia comprat setmanes endarrere. El vaig devorar amb 24 hores i li vaig escriure una carta que em va treure de la tristor. A partir d’aquell moment vaig tenir una heroïna: la Neus Català. La Niège.

Neus, de tu vaig aprendre que per molt complicada que sigui la vida, val la pena tenir esperança i mirar endavant. Després de divuit mesos al camp de concentració, vas buscar la força per seguir vivint. T’havien matat el marit, t’havien robat la possibilitat de ser mare (o això pensaven), t’havien tret la son i els somnis, havies vist morir moltes companyes,… Però també havies sobreviscut i pensaves aprofitar tots els anys que et quedaven per endavant. El lament no era una opció i vas lluitar fins a construir un futur. Perquè per més dolor que haguessis passat, sabies que la victòria era, precisament, viure.

Neus, de tu vaig aprendre què és ser dona i ser lluitadora. Amagar-se papers en el tupé del pentinat per passar missatges al bàndols republicà, són escenes que encara ara em fan somriure… Que un element tan “seductor” com és el pentinat d’una dona bonica servís per enganyar i burlar la vigilància del bàndol feixista em semblava meravellós. A més, la relació que teníeu amb la Montserrat Roig va fer interessar-me per la seva obra. Pagat el què fos per veure’us engrescades conversant en un cafè de París. Mirada política de dona.
I que poguessis, sorprenentment, ser mare em sembla una metàfora del què vol dir sobreviure a un camp de concentració. A Ravensbruck els nazis us robaven la menstruació. Era una manera més de deshumanitzar-vos. Que al cap d’uns anys, sense previ avís, et quedessis embarassada és un dels moments més fascinants. La teva força podia, fins i tot, combatre els obstacles biològics que us havien imposat.

Neus, de tu vaig aprendre què són els valors republicans i vaig entendre per què tanta gent anhelava aquella República del 1931. Em vas fer interessar per aquell moment polític fascinant; l’aposta pel progrés, el feminisme i l’educació. Tu i tanta altra gent quan l’any 1939 vau decidir marxar de Barcelona amb l’entrada dels Nacionals vau fer actes de generositat impossible d’agrair. Perquè el “campi qui pugui” no estava fet per tu i et vas emportar la vuitantena de nens orfes que estaves cuidant. Te’ls vas emportar perquè no els matessin; vas creuar caminant la frontera per regalar-los una vida. I després, enlloc de mantenir-te al marge de la lluita republicana, et vas implicar a la Resistència fins que et van detenir i portar en aquell infern ple de barracons, pijames de ratlles i cambres de gas.

No només no vas voler tornar a Espanya mentre el Dictador estigués governant el país, sinó que a més vas posar en ridícul els governs europeus que miraven cap a una altra banda i eren còmplices de 40 anys de dictadura.
I malgrat els moments durs sense feina i sense esma, no et vas deixar comprar per aquells qui volien que fossis la institutriu dels fills del monarca Alfons XIII, quan encara era a l’estranger fugint de la victòria republicana. Els ideals no es venen.

Neus, de tu vaig aprendre la força que té la nostra ment i el valor de tenir sentit de l’humor. En el teu barracó, aquell Nadal que vas organitzar una cantada amb les teves companyes (la Tití i les altres…) per intentar oblidar que estàveu a Ravensbruck lluny de les vostres famílies. La sororitat feta persona. Aquesta erets tu, Neus. Estimar-vos i cuidar-vos era la manera de sobreviure a aquell infern. Però a més tu, erets capaç de regalar un esquetx fent de Charles Chaplin amb el pijama de ratlles i les sabates que t’anaven grosses. Cada rialla era un dia més d’esperança i us donava l’energia per sobreviure.

Perquè tornaria boja a qualsevol que et facin dessecar un llac amb galledes o et facin canviar de lloc un turó. I tu et mantenies ferma i convençuda que valia la pena aguantar per poder explicar-ho. I tenies la valentia d’organitzar boicots a la fàbrica de bombes on us feien estar; què hi ha més cruel que fer-vos fabricar les bombes que matarien als vostres companys? Però us les vau empescar per matar mosques i barrejar-les amb la pólvora… i que d’aquesta manera l’armament quedés inservible enlloc d’explotar.

Neus, de tu vaig aprendre què és la memòria històrica. Llegir-te em va fer entendre que tu no lluitaves per viure, sinó per explicar el què us havien fet. Volies assegurar-te que la vostra història era explicada; aquesta era l’única manera que no es tornés a repetir. Un cop acabada la II Guerra Mundial alguns van voler passar pàgina molt ràpid. Però sense Memòria es corre el risc de cometre els mateixos errors. Gràcies per voler dedicar la teva vida a donar-vos veu. Vas despertar en mi les ganes d’anar a Berlín a intentar entendre com s’havia gestat el nazisme i quines conseqüències havia tingut. També em vas animar a visitar camps de concentració (Dachau i Sanchsenhauen) i els visitava imaginant-te a tu allà… Fins i tot em semblava que us veia, de nit, saltant per la finestra i menjant-vos totes les flors que havien plantat els nazis, el dia abans d’una visita oficial de la Creu Roja, per fer veure que allà no es vivia tan malament.

Neus, de tu vaig aprendre que aquells que vam néixer a finals del segle XX ens no som conscients de com d’aprop estàvem del franquisme i de les dues grans guerres mundials. De vegades pensem en el nazisme com alguna cosa entre l’Edat Mitjana i l’actualitat… i no fa ni 100 anys que era una realitat. Vaig ser conscient que havia de conèixe’t en persona, perquè seria l’última generació que podria escoltar de primera mà el testimoni d’una persona com tu. Aquell matí de la meva primera visita als Guiamets va ser com tocar la Història amb les mans. Responies a les meves preguntes inquietes amb paciència, serenor i humor. Tenim el deure d’explicar la teva història als nostres fills i néts… És el mínim que us devem a aquells que vau posar la vostra vida en joc.

Neus, de tu vaig aprendre què és viure, lluitar i estimar. Gràcies.

(P.S. I gràcies, Carme Martí, per haver-nos explicat la Neus amb el teu llibre… I per haver-me regalat moments amb tu i amb la Neus).

Mentrestant sona… Lili Marleen