[M’he animat a fer aquesta entrada ja que aquests dies tornen a fer El curiós incident del gos a mitjanit al Teatre Poliorama i crec que és un MUST total de la cartellera teatral].

El protagonista d’El curiós incident del gos a mitjanit ens roba el cor des del primer minut: en Christopher sap recitar tots els nombres primers, és incapaç de dir mentides, no entén els acudits i les metàfores, estima amb bogeria la seva rata Toby, és un apassionat de tot el què passa a l’espai i sap que per anar d’un lloc a un altre, no cal orientar-se, només caminar en rodona. Per tant, no és d’estranyar que es endinsem en el seu món i vulguem acompanyar-lo a fer de detectiu per saber qui ha matat el gos de la seva veïna.

Però els dos grans encerts d’aquesta adaptació teatral del llibre de Mark Haddon són, sense cap mena de dubte, el director i l’actor protagonista. Julio Manrique sap crear una escenografia amb elements cinematogràfics (molt característics dels seus muntatges) i un atrezzo excepcional, que la fan visual, dinàmica, divertida i amb vocació d’agradar a tots els públics. El Pol López es posa en el personatge d’en Christopher i ens el fa creure a cada balbuceig, a cada gest, a cada dubte que planteja, a cada explicació obsessiva que fa, a cada mirada que defuig… I és que l’actor té una capacitat innata per dur en escena tot tipus de registres: humorístic, dramàtic, entranyable,… La temporada passada amb el podíem veure fent d’un turmentat Hamlet i al cap de poques setmanes ens tornava a enlluernar amb aquest noi de 15 anys que sap que pot arribar a qualsevol lloc caminant en rodona i que és un geni de les matemàtiques.

I un cop resolt el misteri… la pregunta és… “Sóc capaç de fer-ho tot, oi, Siobhan?”. Desconec si serà capaç de tot, però el que tinc clar, és que aquest equipàs ha fet un muntatge meravellós que et fa passar una estona magnífica i t’arrenca un grapat de sormiures! Del primer a l’últim segon.

Per què hi vaig anar?
El primer cop que hi vaig anar va ser perquè havia sentit parlar del llibre (un clàssic de les lectures obligatòries a les escoles) i perquè el repartiment d’actors prometia. A més, una grouppie del Julio Manrique com jo, no pot perdre’s cap dels espectacles on participi (sigui d’actor, de director o de venedor d’entrades). La segona i la tercera vegada que hi vaig anar va ser per pura admiració cap al Pol López; poder observar cada gest que fa, cuidant fins a l’últim detall del personatge, em deixa sense paraules. També per anar-hi amb amics i familiars que no volia que es deixessin perdre un dels millors espectacles dels últims anys.

A qui la recomano?
A tothom, sense cap excepció. La història d’en Christopher captivarà tant a petits com a grans… Crec que és una d’aquelles obres que fa venir ganes d’anar més sovint al teatre; de trobar-li el gustillu. El punt just de bons actors, escenografia impactant i argument simple però entranyable. Porteu-hi avis, amics, parelles, fills i animals de companyia!

S’ha d’estar disposat a…
Sortir del teatre amb bon rotllo i amb un punt d’admiració cap a tots aquells que pateixen un síndrome d’Asperger o conviuen amb algú que el té. La novel·la tracta la malaltia amb delicadesa, traçant un relat dinàmic i tendre. De la mà del protagonista s’observa el món de manera diferent; fent èmfasi en petits detalls i qüestionant allò que de vegades donem per suposat.

L’estat d’ànim ideal per gaudir-la…
Qualsevol. L’obra és llarga però en cap cas es fa pesada. Deixeu-vos portar pel personatge i sorprendre’us per la història i la posada en escena.

No hi vagis si busques…
Una reflexió profunda sobre un tema rellevant. No hi ha (a priori) cap intenció d’alliçonar l’espectador ni despertar un debat sobre algun conflicte social. És una història amb un argument simple, on l’important és el protagonista i el món que crea al seu voltant.

Llàstima que…
No la puguin programar fins a l’eternitat… Té tots els elements per haver perpetuat l’èxit molt temps més. Crec que en “un país normal”, el Pol López ja hauria estat premiat uns quinze mil cops per la seva gran interpretació i hauria estat considerat l’actor revelació de la dècada [guardeu aquest post per quan d’aquí 20 anys sigui l’actor de referència, més buscat pels directors de teatre de tot el país].

El “moment”…
Crec que cada moviment de l’actor protagonista és digne de ressaltar; sobretot em fascina la manera com es col·loca bé el rellotge i mira l’hora. El moment musical que ens regala Marta Marco amb el seu violoncel també fa posar la pell de gallina.  Tot i això, la cirereta del pastís és la sorpresa final que provoca una merescuda ovació merescuda (spoilers, stop here!).