La protagonista és Amanda Todd, l’adolescent canadenca que es va suïcidar l’any 2012 i que dies abans havia penjat un vídeo al Youtube en el qual, amb uns cartells escrits a mà, explicava la seva amarga vivència i anunciant, implícitament, el seu desenllaç. Una bola de neu en què aquell dia que va ensenyar els pits al seu interlocutor virtual per tal de sentir-se estimada i desitjada un instant, va provocar una situació d’assetjament creixent.
Em fa pensar en com d’inconscients som de les conseqüències de segons quines fotos o textos que enviem per internet i el poc control que en tenim. I com poden retornar-nos com un boomerang (sigui en forma d’assetjament, de prejudicis, de dinamitar la teva vida professional…)

Amanda T ens posa davant d’una bateria de debats incòmodes: l’assetjament, la covardia, la fragilitat de l’adolescència, el feminisme, les TIC, la sexualitat precoç, les relacions tòxiques, el paper de la publicitat… Sembla que el personatge estigui fet a mida per Greta Fernández; la jove actriu té una bellesa misteriosa que fa el personatge encara més real. En ella veiem la innocència i la fragilitat, al mateix temps que també hi pots llegir la provocació i l’erotisme.

Les xarxes socials no són el problema, sinó que són una lupa que actua d’accelerador, massificador i augmentador de conflictes humans que fa segles que són presents en la nostra societat. El cas d’Amanda Todd ens hauria de ser un toc d’alerta per afrontar el problema de l’assetjament i el ciberassetjament de manera valenta. Cal empoderar/conscienciar els espectadors per no tancar els ulls davant una realitat que requereix valentia, regulació i molta, molta gestió emocional (a grans dosis per a tothom!)

Per què hi vaig anar?
Un any endarrere, fent un projecte amb estudiants de Secundària i Batxillerat on debatíem sobre si internet ens fa més lliures, ells em van explicar el cas d’Amanda Todd. Aquell vídeo de 9min em va glaçar la sang i vaig pensar que era la punta d’un iceberg que ja no podíem evitar.

A qui la recomano?
Professors de Secundària, persones interessades en l’impacte de les xarxes socials i pares d’adolescents. També als propis joves, per ser conscients de com la societat els arrossega a unes dinàmiques letals, i als publicistes, per veure si se senten sacsejats per incentivar un món basat en el número d’amics que tens al Facebook i en l’aparador de la bellesa. I als governants, per no fer prou per acabar amb la impunitat dels ciberassetjadors.

S’ha d’estar disposat a…
Posar-se un mirall davant i avergonyir-se d’aquells moments en què ha estat còmplice de situacions de “microassetjament” o que de vegades no pensen prou en com de mal es pot fer des de l’anonimat i la distància que ens permeten les xarxes socials.
També remou l’estómac veure amb quina facilitat ens deixem arrossegar per relacions tòxiques o com, per molt feministes que siguem, de vegades no podem evitar deixar una espatlla al descobert per notar una mirada masculina i sentir-nos desitjades. Jo la primera.

L’estat d’ànim ideal per gaudir-la…
Reflexiu però sense grans pretensions…

No hi vagis si busques…
Una comèdia o, al contrari, un debat en profunditat sobre el ciberassetjament. L’obra posa diversos debats sobre la taula però s’implica més en el propi personatge d’Amanda Todd, que no pas en les preguntes imprescindibles que haurien d’amartellar el cap de l’espectador al sortir.

Llàstima que…
En alguns moments algunes bromes del guió, treguin importància al tema; és com si el director tingués por a incomodar massa l’espectador. Crec que un cop tries un cas així, has d’anar a totes (i això, tampoc vol dir, plantejar les coses explícitament). També, en alguns moments, el ritme és una mica caòtic.

El “moment”…
En què ella va a la botiga de nines i busca una nova Barbie per la seva col·lecció, et fa adonar com ella i les seves ambicions són conseqüència d’una construcció i estereotips socials, que seguim perpetuant i que fan que moltes noies se sentin frustades o tinguin la necessitat permanent de sentir-se desitjades, a qualsevol preu.