Dos homes han quedat per trobar-se en un pub de Belfast i mantenir una conversa pendent que ha de ser un punt d’inflexió en les seves vides. L’acció se situa a l’any 2010, dos anys després de l’Acord de Divendres Sant, el pacte de pau “oficial” entre britànics i irlandesos després de dècades de violència.

Els protagonistes representen totes les altres persones tant si es troben cara a cara com si no, fa anys que fan un esforç per deixar el conflicte endarrere. Els ciutadans necessiten més temps per tancar ferides; potser el 2008 es va signar la pau entre governs però ara cal signar la pau vertadera: la que tranquilitza la guerra interna de les persones; contra la que lluiten dia rere dia des que es lleven recordant aquells que no hi són, combatent la por de passar pel carrer que els evoca aquella imatge esperpèntica, sentint aquell soroll de bomba que encara apareix en els seus malsons… I és que l’obra no només parla de la pau que busquen els irlandesos, parla de les converses pendents a Ruanda, a Bòsnia, a Colòmbia, a Birmània… a Espanya.

En la nostra vida quotidiana, demanar perdó en la nostra vida quotidiana és una tasca que requereix esforç, però sembla una proesa de nivell bàsic al costat de demanar perdó mirant els ulls del fill d’aquell a qui tu vas matar amb una bomba. Perquè no només es tracta de demanar perdó, sinó d’assumir responsabilitats. D’assumir que sí, que aquell “tu” de 34 anys endarrere va matar un munt de persones en pro d’una causa que consideraves justa. Un acte heroic per part d’aquell qui ha de dir “sí, era jo… un jo que no sóc ara, però amb el mateix nom, la mateixa pell” però també un gran esforç per qui accepta el perdó d’aquell que li va arruïnar la vida. I després d’allò, la cicatrització total serà més a prop. Però Owen McCafferty no vol enganyar a ningú: allò no desembocarà en una gran amistat com passaria en alguns best-sellers. Es tracta d’una trobada que no tindrà continuïtat.

I mentrestant, el cambrer observa expectant darrere la barra, sent testimoni del perdó “extraoficial” entre dos homes que necessiten passar pàgina, malgrat sàpiguen que mai podran arrencar-la del llibre de les seves vides. Com si fos l’observador accidental de la comunitat internacional que en alguns moments voldria intervenir en la conversa però que en altres sap que només ells dos podran solucionar això que els cou.

Em fascina com altre cop, la religió és el motiu d’un conflicte d’aquestes característiques. Com pot ser que els anglosaxons, en aquesta imatge tan pulcra i democràtica, siguin capaços d’enquistar una batalla política on els bàndols es diferenciaven per aquells que eren catòlics i aquells que eren protestants. A Maria Estuard [vegeu post], uns quants segles abans, també es barallaven Escòcia i Anglaterra, catòlics i protestants.

Per què hi vaig anar?
Tenia ullada l’obra des de principis de temporada perquè el tema de l’IRA és d’aquells que m’interessen ja que posa sobre la taula un conflicte polític del segle xx que desemboca en episodis de terrorisme que en part se’m fan incomprensibles. I malgrat la proximitat temporal, sóc incapaç de recordar algun moment de la meva vida en què fos conscient d’aquesta situació de violència de la qual sóc coetània (en part). Per tant, és una obra que m’havia de servir d’aprenentatge.

A qui la recomano?
Primer de tot, als qui per un motiu o un altre estiguin interessats en el conflicte entre irlandesos i britànics i també als qui ho estiguin per conflictes polítics i que tinguin ganes de reflexionar sobre el perdó i sobre les seqüeles d’episodis de terrorisme.

S’ha d’estar disposat a…
Passar una estona dura i intensa, que no deixa indiferent i que fa entrar en un estat de tensió del qual costa desfer-se al sortir del teatre. És assistir a una classe d’història que fa reflexionar sobre temes que transcendeixen el propi conflicte irlandès.

L’estat d’ànim ideal per gaudir-la…
Cap esmolat i clar. Atent i sense por de tocar temes incòmodes però importants.

No hi vagis si busques…
Una comèdia o una obra que surfegi per un tema banal. Tampoc si busques una obra d’acció explícita. No es tracta de la recreació d’un episodi de violència física, sinó que la intensitat recau en les paraules, en la situació, en la motxilla que els personatges ens expliquen (i no ens expliquen).

Llàstima que…
Em vaig penedir de no haver fet una bona immersió en el tema abans de veure l’espectacle. Tot i això, vaig sortir d’allà tan pensativa pel què plantejava l’obra (concret i abstracte) que m’he permès fer una setmana de post-funció individual i col·lectiva que ha estat molt enriquidora a tots els nivells.

El “moment”… [NOVETAT]
Quan en Jimmy, el fill de la víctima mortal, deixa clar que després d’aquell episodi de la seva vida ell també es va passar a l’acció violenta i es va convertir en un membre de l’IRA. No se n’explica res més (“no hem vingut a parlar d’això” -diu) però sens dubte és el cabdell del fil que ens relata perquè el conflicte va durar tants anys. Segurament aquesta és una de les virtuts del text: el botxí de la conversa no és de l’IRA, sinó del bàndol contrari. Així ja trenca els esquemes i prejudicis inicials, fruit del poc que ens han explicat al carrer o a l’escola: no és una història de bons i dolents. Com la majoria d’històries, oi?