Per què hi vaig anar?

Després de veure-la un munt de mesos anunciada i no convènce’m per la idea que fós un monòleg, les bones crítiques i les recomanacions d’últim moment van animar-me a veure-la.

A qui la recomano?
Als que heu llegit l’obra i teniu ganes de recordar-la.

S’ha d’estar disposat a…
Gaudir del text i imaginar-te els diferents personatges.

L’estat d’ànim ideal per gaudir-la…
Ment “despejada” i una bona dosi de nostàlgia

LA FUNAMBULISTA: 8,75  
ACOMPANYANTS: 8,75

No hi vagis si busques…
Una comèdia o una obra lleugera, ràpida i dinàmica

Teatre Borràs (fins el 25 de novembre)

Un clàssic dels clàssics d’Àngel Guimerà, que quan tenia 16 anys no vaig acabar d’entendre per quin motiu era un referent del teatre català, m’ha fet vibrar aquesta setmana: una posada en escena que no deixa indiferent

El triangle amorós entre el Sebastià, el Manelic i la Marta es fa palès des del primer moment i t’adones que el llop, l’ovella i el pastor no poden conviure tots junts. A més, es confronta la terra alta plena de bona voluntat amb els mals vicis de la terra baixa, que topen amb la ingenuïtat del Manelic.
L’abús de poder es respira en cadascun dels diàlegs, quan el personatge diu allò de “el Sebastià és l’amo de tot; el que que respirem, veiem i escoltem” malgrat pugui semblar arcaic no pot allunyar-me de la història que m’han explicat d’aquest administrador de Sant Martí que ha estafat a un munt de blocs de veïns i s’ha escapat amb una bona pila d’euros… Ell també devia pensar que tot era seu. Vès quina cosa.

Un altre dels temes que crea un bon calfred és aquesta concepció de la parella no tant superada com alguns voldríem pensar) en què la Marta no sent estimada i diu allò de “Estima’m… Crida’m i arrossega’m pel terra”. Us asseguro que no es tracta d’unes pràctiques d’un GreY del segle passat, sinó les conseqüències d’una persona que pateix violència.

L’escenari sap triar els elements necessaris per caracteritzar els personatges i anar embrutant el blanc per fer-ho tot cada vegada més fosc. La cirereta del pastís és la veu de la Sílvia Pérez Cruz que canta i ha fet la composició musical inèdita per a l’espectacle i que fa seguir amb la metàfora: aquella veu pura que en molts moments també es trenca ent

En conclusió, que Lluís Homar representés aquest famós text podia ser un èxit o un fracàs fruit de la temeritat. Però l’exercici dóna els seus fruits: et trobes davant d’un vertader Dr Jeckyll i Mr Hyde a la catalana. I el “pitjor” és que en alguns moments dubtes si són tres personatges o també en podria ser un de sol. Que sigui un únic actor fa aquest dubte encara es faci més intens. Èxit rodund: el públic dempeus a l’acabar l’obra i la gent aplaudint fins a quatre vegades.

Al sortir, entre tots vam recordar aquelles inoblidables classes de literatura catalana i aquelles interpretacions de l’obra que ens havia ajudat a fer la professora. I al respirar l’aire del carrer, ens va fer gràcia tornar a murmurar la mítica frase de “he matat al llop, he matat al llop”. Vam trobar a faltar intensitat (que no pas expressivitat) i jo crec que si haguéssim estat sols al hall del teatre ens hauríem posat a intentar qui podia cridar-ho més fort.

L’espectacle ja no està a Barcelona… Us tocarà perseguir-lo de gira!