“Has vist aquesta obra de teatre?”

El primer dia que em van fer aquesta pregunta no em vaig prendre gaire seriosament la resposta. El tercer cop vaig pensar que alguns valoraven el meu criteri. El cinquè cop vaig ser conscient que els meus amics em prenen per una teatre-addicta. Finalment he acceptat la meva obsessió i aquest blog serà la meva teràpia de grup.

La meva ambició és endreçar les idees (un gran repte per una persona dispersa com jo) i fer un registre de les meves inversions temporals i econòmiques en teatres del territori.
No vull fer crítica teatral, sinó que crec que ha arribat l’hora d’un nou gènere: la prescripció teatral! El boca-orella és la millor manera d’encertar-la abans de comprar unes entrades. Així que hi he posat una mica de mètode (empíric però subjectiu) i… a veure què en surt!

Però per una politòloga intrèpida, insatisfeta crònica i hiperactiva persistent com jo, un blog era massa temptador. Així que de cop vaig recordar aquelles classes trepidants en què un gran professor ens va fer llegir les obres de Shakespeare. I vaig recuperar aquella manera d’utilitzar el teatre per explicar allò que observava en el els conflictes de poder… vaja, un politòleg discret que en comptes d’escriure papers escrivia obres de teatre! No és fantàstic?!

En conclusió: com que em veig incapaç d’intentar igualar-lo, de moment escriuré sobre teatre i sobre política. Per separat. No fos cas…

Gaudiu-lo, opineu i critiqueu!

 

“El passat t’encadena, el futur t’atemoreix i mentrestant, el present se t’escola per les mans”
– G. Flaubert –