Torno del dinar de Nadal ben tipa i el desànim fa hores que m’invaeix… Els familiars truquen a ma mare preguntant si em passa alguna cosa i ella, que sempre fa el que creu millor per protegir-me, diu que no hi ha res. Mentrestant, s’estira al sofà a costat meu. Crec que té por que m’enfonsi i tingui una altra crisi.

Aquest Nadal no serà igual… no serà igual per molts motius (els presos polítics, els amics que són lluny…) però sobretot perquè és un Nadal que fa setmanes que intento remuntar. El pànic a les vacances fa anys que és motiu d’hores de menjar-me el tarro i de tenir aquesta sensació de buidor i tristesa.

He viscut aquest 2017 mig d’amagat. He amagat els atacs d’ansietat quan arribava el cap de setmana, he dissimulat el sentiment de solitud, he volgut fer veure que sóc forta mentre em trencava per dins… Un any de tants èxits i alegries en l’àmbit professional i a la vida personal… tot ha fet aigües. M’he sentit tan “desbordada”, com deien a la teràpia… I sí, dic teràpia perquè presumeixo de sinceritat a l’hora de parlar de les sessions al psicòleg i de ser la valenta que entra al despatx dient “estic de mal humor!”, però realment he intentat normalitzar una cosa que no era normal.

Mentre uns acabàveu l’estiu amb un somriure, jo ingressava al centre de dia. No em veia capaç de fer un pas més sense l’ajuda diària de professionals. Tinc la sort que la Maria i la Berta, i també ma mare em van ajudar a fer-ho tot més digerible. Em va costar acceptar que tenia un problema. I mentre a les tardes ajudava incansablement en l’1 d’octubre, els matins lluitava contra un monstre intern que em paralitzava. Mentre els vespre feia mítings de campanya, quan tornava a casa m’havia de prendre la medicació per poder dormir tranquila i no quedar bloquejada pels malsons i els “pensaments rumiatius”. Mentre a la feina resolia “pollastres” de tot tipus, a casa em veia incapaç de pensar què havia de comprar per fer-me el sopar.

És tan difícil explicar els canvis sobtats d’humor; és tan complicat demanar ajuda quan no t’enténs ni a tu mateix; sembla tan impossible parar la caiguda al fons del pou quan et sents gris…

I ara he d’assumir que la depressió és una malaltia que sempre estarà amenaçant de tornar. Suposo que quan parlen “d’acceptar” també vol dir saber que sóc fràgil i que puc caure en qualsevol moment.

I que aquest Nadal no és fàcil perquè ha estat un 2017 (casi) de merda… sort en tinc de molts de vosaltres que m’heu ajudat conscient o inconscientment. Però segurament “acceptar” també vol dir saber que me’n puc sortir… que malgrat em foti hòsties monumentals, cada dia puc ser més forta. I que un cop he decidit que vull sortir-me’n, només he de recordar-m’ho cada dia.

Junts farem un bon 2018.

No defallirem ni en les lluites individuals ni en les lluites col·lectives.

Gràcies per ser-hi.

Gràcies per donar-me la valentia d’explicar-vos una part de mi.

Gràcies per entendre la delicadesa que alguns patim…

… i gràcies per ajudar-nos a recuperar les ganes de viure.