Prendre partit, és un acte intel·ligent – li diuen a Anna Politkóvskaia en un moment de la seva carrera professional. La volen fer triar entre les atrocitats de l’exèrcit rus o els sagnants atacs perpetrats pels grups terroristes txetxens i ella es nega a posicionar-se a favor d’uns o altres.

Des del segle XVIII, Rússia fa la guerra a Txetxènia. Les violacions, assassinats, aniquilació de txetxens (“redistribució ètnica”, n’hi diuen) estan a l’ordre del dia encara ara, any 2016. I els russos, compten amb la complicitat del primer ministre de la zona, un criminal de trenta anys que ha sabut vendre’s l’ànima a Putin a canvi de mantenir-se en el poder.
I malgrat això, no s’hi val ser maniqueu. En la nostra memòria recent no podem oblidar-nos dels atemptats terroristes perpetrats per grups de txetxens. Un dels més importants, el que va tenir lloc a un teatre de Moscou i en el qual els segrestadors amb més de 800 hostatges van fer cridar Anna Politkóvskaia perquè assistís a les negociacions; argumentaven que aquell acte atroç era l’única opció que tenien per no seguir sent ignorats per la comunitat internacional.

La seva valentia (o temeritat, depèn de com es miri) s’observa en la seva reacció en situacions extremes que han passat a ser escenes de la vida quotidiana a Grozny. Sortir de casa a la ciutat txetxena està penalitzat i has d’enfrontar-te a una desena de deu check-points. Ella mateixa confessa que algun dia era incapaç de baixar la mirada i mossegar-se la llengua: Necessitàveu circular? – pregunten de manera recorrent els soldats de l’exèrcit rus mentre revisen els documents d’identitat insistentment. Necessitàveu respirar? – no se’n pot estar la periodista russa.

El preu a pagar per explicar el què està passant anant en contra d’un dels països més temibles de la Història és molt alt. No només posa en perill la seva vida de manera recorrent i fa patir la seva família dia rere dia, sinó que també es planteja fins a quin punt té sentit que hi hagi gent que mor “per culpa seva”; persones que després d’haver-li concedit alguna entrevista per denunciar la situació del país, eren assassinades per no haver restat en silenci.

I… a la tercera va la vençuda. Anna Politkóvskaia va ser enverinada pels seus enemics però se’n va sortir, temps després una dona similar físicament a ella va ser assassinada a la porta de l’edifici de la periodista (els botxins van confondre’s…) i finalment l’octubre de 2006 va ser assassinada a trets a l’ascensor, mentre tornava de comprar. “El 90% dels periodistes russos tenen carnet polític; no són periodistes, són portaveus”. I ella tenia clar que no era la portaveu de Putin. I per això la van matar.

I esgarrifa pensar que tot això va passar fa menys de 10 anys…I que el conflicte segueix viu. I que Putin segueix al poder, negociant amb els governs occidentals (i ajudant al dictador Al-Assad a matar la població de Síria).

Per què hi vaig anar?
El mes de setembre vaig tenir l’oportunitat de veure aquesta obra i vaig quedar totalment aclaparada pel monòleg de la Míriam Iscla. Tenia ganes de tornar a quedar frapada per la terrible biografia d’Anna Politkóvskaia i poder posar els cinc sentits per ajudar a mantenir la seva memòria. I tornar a veure aquesta gran actriu en acció… és sublim.

A qui la recomano?
A tots els qui creieu en la funció social del periodisme i/o que estigueu interessats en seguir denunciant la impunitat del govern rus.

S’ha d’estar disposat a…
Sortir del teatre amb el cor encongit. El text és agre des del primer minut i no deixa indiferent. No és gens fàcil pair que s’està parlant d’una persona real, d’una història real. I que mentre a nosaltres se’ns posa la pell de gallina veient la Míriam Iscla fent d’Anna Politkóvskaia, a Txetxènia segueixen matant-se silenciosament.

L’estat d’ànim ideal per gaudir-la…
Ganes de desenvolupar l’esperit crític.

No hi vagis si busques…
Una obra humorística o “fàcil” que et faci passar una bona estona. El text és colpidor i d’una cruesa extrema. S’ha d’estar preparat.

Llàstima que…
No la facin més dies… Crec que és una de les obres imprescindibles de la temporada i podrien exhaurir localitats molts vespres més. És una bona eina per difondre la vida d’Anna Politkóvskaia i iniciar el debat sobre tot el què passa a Rússia i que denunciem amb massa poca vehemència. Hauria ser d’obligat visionat per tots els estudiants de secundària (i tota la població en general, però ja no aspiro a tant!).

El “moment”…
Al final de tot, quan s’explica que després de l’enterrament de la protagonista (on, evidentment, no hi va assistir cap persona del govern rus) un ministre és preguntat per la mort de la periodista i ell respon: “Disculpeu, però no sé qui era aquesta dona”. El cinisme de la resposta deixa totalment glaçat abans que s’apaguin els llums.