CODI DE COLORS:

verd: sí o sí voldria anar-hi

groc: anar-hi depenent del què me’n diguin/llegeixi… Poden ser dolentes o massa comercials

blau: m’ha semblat que podia estar bé però són propostes innovadores, trencadores… no en sé res però m’ha seduït

PER QUÈ? Temàtica, Queco Novell…

ALERTA: pot ser purament comercial i poc solvent

La crisi financera, la desconnexió de la classe política amb el poble, el segrest econòmic dels països endeutats, la corrupció, la vella política i la nova, les privatitzacions, l’entrada de capital estranger… són conceptes que ja no ens estranyen i han passat a formar part de les nostres vides. El nostre protagonista parla de tot això des de la llibertat, la tranquil·litat de qui ja no ha de mesurar les paraules. I amb una àcida ironia. No busqueu de quin expresident estem parlant perquè en poden ser molts. En aquests temps que ens ha tocat viure, si fots una cossa a un arbre en cauen deu. Una peça nascuda en el si del festival PIIGS, dedicat a les noves dramatúrgies europees sorgides al voltant de la crisi econòmica, de la qual ja es va oferir una lectura dramatitzada fa dos anys i que ara arriba també als escenaris catalans. La signa un jove autor italià, format com a dramaturg a la nostra ciutat i amb un ampli reconeixement europeu. A la Sala Beckett va presentar l’any 2012 la peçaVariacions sobre el model de Kraepelin (o El camp semàntic dels conills a la cassola).

3. Estació Tèrminus
PER QUÈ? Actors interessants (Blanca García, Sey Sister, Pep Ambrós,…), temàtica

Quines formes adopta la violència contemporània? Més enllà de la seva manifestació física i explícita, el món contemporani conrea i tolera la violència en múltiples formes i en àmbits molt diversos. I el llenguatge de la violència i de la por es converteix, a poc a poc, en el llenguatge dominant. Al vestíbul d’una estació que vol evocar la imatge d’una Europa en punt mort, trobarem, en imatges i escenes fragmentades, històries i personatges que ens parlen d’un món que consenteix l’abandonament de l’humanisme per arribar, des d’aquesta estació, a un destí que encara no ha sabut triar. El masclisme i el gihad, la religió i les falses polítiques, el terrorisme i la guerra, els mitjans de comunicació i la cultura empobrida, la precarietat i la bondat del sistema econòmic seran protagonistes d’un joc teatral que vol ser un testimoni documental fictici de la nostra realitat. Com en qualsevol estació, entre la comèdia i el drama, amb la presència fugaç de personatges que viatgen, que emigren o que defensen el seu territori, que arrosseguen i ens porten les seves històries, que parlen, o canten, o ballen, Tèrminus, el déu de les fronteres, potser somriurà.

4. La força oculta (De stille kracht)
PER QUÈ? Innovador, pot ser sorprenent, visual,
ALERTA: fumada màxima

Publicat poc abans de la mort de l’artista aquest mateix any, el videoclip del tema de David BowieLazarus va posar Ivo van Hove al mapa de l’star-system cinematogràfic i li ha donat una projecció que pocs directors teatrals arriben a tenir. Ell ja era, però, un nom fonamental del teatre contemporani, com saben els espectadors del Grec, a qui va endinsar en l’univers shakespearià amb les seves Tragèdies romanes, va fascinar amb l’imaginari visual de La deu (The Fountainhead) i va emocionar amb la seva visió íntima de La veu humana. Ara Van Hove ens descobreix l’obra d’un dels grans de la literatura holandesa. És Louis Couperus (1863-1923), autor d’una novel·la visionària sobre l’enfrontament entre dues cultures irreconciliables: Orient i Occident. La història té com a escenari Java, on el governador Otto van Oudijck controla fermanent la seva província. És sensible a la cultura local, però està convençut de la seva superioritat com a europeu sobre els pobles que governa. Un enfrontament amb el germà d’un príncep local desencadenarà, però, unes forces sobrenaturals i ocultes. Tot passa sota el monsó, en un ambient inquietant i una escenografia espectacular de gran format on l’aigua és un element fonamental. Una història sobre les antigues colònies holandeses que explica, però, la història universal de l’enfrontament entre dos mons i d’un malestar existencial que s’estén fins al nostre segle XXI.

5. Lehman Triology
PER QUÈ? Alguns dels actors, temàtica
ALERTA: depèn de com s’enfoqui. Alguns actors són nefastos

L’any 2008, el món sencer era sacsejat violentament per la caiguda d’un banc d’inversions nord-americà que s’acabava de declarar insolvent. Era Lehman Brothers, una entitat financera que desfermava així una crisi les conseqüències de la qual encara es deixen sentir avui. Qui hi havia rere aquella entitat i quina era la seva història? La resposta la té un espectacle que explica les vivències d’una família jueva que va arribar des d’Alemanya al Nova York de mitjan segle xix. Amb ironia, documentació i convidant-nos a la reflexió, el text ens permetrà seguir les diverses generacions de la família Lehman fins al moment de la caiguda del seu banc d’inversions, al principi del segle XXI. És, de fet, una passejada per la història del capitalisme que arrenca en les primeres transaccions comercials i acaba en fenòmens com la globalització. Ens farem càrrec, així, del grau de deshumanització que han assolit unes esferes polítiques i econòmiques en les quals la recerca del benefici s’ha convertit en un mantra a repetir. No importa que les mesures que es prenguin per assolir beneficis sempre més alts tinguin poc a veure amb les necessitats i estructures del món real. Signa la peça un autor nascut a Florència que s’ha convertit en un dels autors italians més representats al seu país des que l’any 2005 va escriure la peça L’odore assordante del bianco i va guanyar el premi Pier Vittorio Tondelli, el més destacat de la dramatúrgia italiana. Des de l’any 2015, Massini és director artístic del Piccolo Teatro de Milà, un dels escenaris més prestigiosos del país veí. Amb la seva Trilogia Lehman, representada en escenaris de mig món, ha assolit un gran èxit internacional.

6. El cor de les tenebres
PER QUÈ? Text

ALERTA: pot ser molt dura

Si no heu llegit El cor de les tenebres com a mínim haureu vist o sentit a parlar d’Apocalypse Now, el film de Francis Ford Coppola que s’hi basa i que retrata la recerca de Kurtz, un individu embogit, per part de Charlie Marlow, un mariner que odia la mentida i mira de conèixer-se a si mateix mentre s’endinsa a la selva. Obra i film parlen sobre l’enfrontament entre la civilització i una societat encara “salvatge”, però aquesta adaptació escènica va encara més enllà i busca on és la llavor del mal. I és que, malgrat que l’extermini de més de deu milions d’éssers humans al Congo per part d’una empresa creada pel rei Leopold II ha estat la massacre més gran que ha sofert la humanitat, encara molts continuen veient-la com una “intervenció benèfica” d’Europa sobre l’Àfrica. Aquesta massacre, comesa en nom de la civilització, no és gaire diferent de les que encara avui es fan en nom de la democràcia, la puresa de la sang o la religió… Totes amaguen, però, una mateixa finalitat.

Per posar en escena aquest muntatge sobre el mal, el Teatro de los Sentidos transforma aquest cop alguns dels mètodes que fins ara han guiat les seves posades en escena, un canvi necessari vista la duresa del text. Aquí, el públic està convidat a emprendre un viatge, seguir un trajecte per un paisatge desolat durant el qual s’haurà de submergir en les zones més fosques de la seva pròpia personalitat. I és que les percepcions, emocions i decisions de cadascú donaran forma a un espectacle que —esteu avisats— es marca com a objectiu “que l’espectador mateix aturi la representació”. Un viatge cap al cor de la violència i la maldat amb el qual la companyia s’endinsa, per primera vegada, en la poètica de la destrucció.

7. El preu
PER QUÈ? Ramon Madaula, Rosa Renom….

ALERTA: pot ser una merda comercial

En Víctor i l’Esther, la seva dona, convoquen el germà del primer, en Walter, a la casa on van viure amb els seus pares durant la infantesa. En Víctor és un policia que està a punt de retirar-se i el germà, un cirurgià d’èxit. S’han trobat perquè l’edifici s’ha d’enderrocar i esperen un taxador que els dirà el preu dels mobles de la família que encara omplen les habitacions. Són a les golfes, examinant els objectes dipositats sota una capa de pols, però aquestes velles andròmines no són l’única cosa que hi ha a la casa: també hi ha una pila de records, fantasmes que faran pensar els protagonistes en com podrien haver estat les coses si, en cert moment, haguessin pres unes altres decisions. La directora de teatre i cinema i també actriu Sílvia Munt porta a escena una peça apassionant plena d’il·lusions i rancúnies, de remordiments i malenconia. S’encarrega de donar vida als personatges principals un repartiment esplèndid format per tres actors, Pere Arquillué, Ramon Madaula i Lluís Marco, i una actriu, Rosa Renom, que reten així homenatge al dramaturg cent anys després del seu naixement.

9. UN CEL DE PLOM
PER QUÈ? IMPRESCINDIBLE (ja l’he vist 3 cops!) Text i actriu

Neus Català i Pallejà va néixer el 1915 en el si d’una família pagesa dels Guiamets (Priorat). Un any després d’haver esclatat la Guerra Civil es va establir a Barcelona i es va implicar en la lluita antifeixista. La derrota republicana la va obligar a exiliar-se a França. Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la resistència francesa mentre va durar l’ocupació d’aquest país per les tropes d’Alemanya. Fou detinguda pels nazis i deportada als camps d’extermini de Ravensbrück i Holleischen. Hi va romandre fins a l’alliberament i ha dedicat la vida a recordar aquelles companyes de captiveri a les quals va sobreviure i amb qui va conèixer l’horror, però també la solidaritat. La seva vida va ser novel·lada per l’escriptora Carme Martí i ara puja als escenaris amb una dramatúrgia que ha captivat els espectadors i que defensa en solitari, en un espai nu, Mercè Arànega. Amb emoció continguda i una interpretació contundent, porta a l’escenari sense floritures innecessàries les paraules de Neus Català. Fa reviure així l’horror durant un espectacle d’una hora llarga de durada que impacta per la intensitat interpretativa que aconsegueix la protagonista i que ens recorda un cop més la importància de preservar la memòria.

10. Joana 2015. Batalla campal
PER QUÈ? pot ser una petita joia de l’Eòlia

ALERTA: no anar-hi amb gaire expectatives

La donzella que va trencar el setge a Orleans no tenia, de fet, més que disset anys i, per tant, no resulta tan estrany que el muntatge que ens proposa el dramaturg i director Pablo Ley miri de portar a escena no tant la Joana d’Arc històrica, la noia il·luminada que experimenta visions religioses o el mite nacionalista francès, sinó un ésser innocent transplantat, això sí, al segle XXI. Ha estat un treball conjunt de Pablo Ley amb el compositor Javier Gamazo, la directora Ester Villamor i l’actriu protagonista, Raquel Ferri. En diàleg amb la música interpretada en directe pel compositor, Ferri recorre la seva pròpia biografia per trenar-la amb la de la mítica heroïna. Ens transporta així a una infantesa sota el sol de València, un temps feliç als carrers d’un poble petit, entre jocs i riallles. I els jocs innocents d’unes veus que li demanen que salvi el món i que lluiti contra les forces del mal. Perquè el llenguatge escènic que utilitza Ferri és el dels nens que expliquen les seves aventures, mitjançant el qual narra amb una sensibilitat extrema els episodis diversos de la vida de Joana: de la sortida del poble a la batalla, el judici, l’execució i, finalment, l’ascens cap a la llum.

11. L’empestat
PER QUÈ? Actors

ALERTA: pot ser una fumada o massa “amunt”

L’any 2007 Jordi Oriol i Xavier Albertí ja van rellegir plegats una obra del dramaturg britànic, Hamlet, que van empeltar amb La caiguda d’Albert Camus, amb un resultat singular. Dramaturg i director reincideixen i, tot i que repeteixen autors de referència, canvien de títols. Perquè L’empestat és una nova lectura de La tempesta de Shakespeare passada pel filtre de La pesta d’Albert Camus i maridada amb la Sonata núm. 17 de Beethoven (més coneguda com La tempesta), que interpreta l’actor i músic Carles Pedragosa. Un nou treball acústic del col·lectiu multidisciplinari Indi Gest que arrenca en el moment en què Pròsper i Miranda abandonen l’illa on van anar a parar després del naufragi, Ariel i Caliban recuperaran la llibertat i el segon tornarà a ser amo i senyor del seu petit reialme. Però res ja no serà igual per a un Caliban que, un cop ha après a posar paraules al seu turment, viu empestat per una llengua acabada d’aprendre que només li servirà per evocar el món que l’ha traït.

12. Port Arthur
PER QUÈ? text Jordi Casanovas, actor Javier Beltrán, temàtica

ALERTA: aposta poc segura (text i actors de qualitat intermitent)

Un home ha estat detingut. L’acusen d’haver provocat un crim terrible. Ell no recorda res. Dos inspectors de policia li faran preguntes perquè en faci memòria. O potser pretendran que es cregui tot el que ells li relatin.

Els documents reals del cas, filtrats per WikiLeaks, prenen la forma d’un muntatge teatral que ens convida a pensar què passa per la ment d’un home que ha comès un crim espantós, i per què la memòria mira d’esborrar els fets traumàtics de la nostra existència. Som el que recordem o el que els altres ens diuen que hem fet?

Aquesta és una bona oportunitat per tornar a treballar amb material real i convertir-lo en una nova ficció, independent de la informació que no es desprengui del text mateix, de la transcripció mateixa, dotant-la de valor dramàtic i dibuixant les històries no explicades dels personatges. Una nova oportunitat per comprovar com la realitat és material per a la ficció, com pot generar-nos milers de preguntes i com pot inquietar els espectadors.

13. El bon pare
PER QUÈ: temàtica

A Roger Denís, l’alcalde d’una ciutat petita, no li poden anar millor les coses. No es pot queixar de la seva carrera política i, a més, té una família que se l’estima. La seva filla adolescent ha tornat a casa, i això, que de fet era una bona notícia, s’acabarà convertint en un problema greu, ja que amb ella ha aparegut un vídeo a Internet que li ha fet veure coses de la noia que no sabia ni volia saber… Denís es pensava que una educació moderna i tolerant era la millor garantia per estalviar-se disgustos com els que veu venir. Alhora, descobreix que fins ara tothom a casa li ha dit que era un bon pare per tenir-lo tranquil però, de fet, no ha intervingut en cap decisió familiar important els últims anys. A poc a poc cauran les màscares i afloraran els secrets ocults. Els descobriments brutals als quals s’enfrontarà Roger Denís faran trontollar els principis de la seva vida i el convertiran en protagonista d’una comèdia inquietant. És el nou text de David Plana, un dels grans noms del teatre contemporani català que ha signat obres que van de Mala sang a Dia de partit, passant per La dona incompleta. Un gran repartiment que inclou Lluís Soler i Teresa Vallicrosa posa en escena una peça que us farà pensar si tot és, realment, com us havien fet creure.

14. L’inframón
PER QUÈ? Mar Ulldamolins, Benito…

ALERTA: pot estar molt bé o molt malament

Algú ha inventat una petita meravella que està revolucionant el planeta: un artefacte que proporciona una immersió total en el món virtual. Només cal que trieu una identitat i us lliureu als vostres desitjos, siguin el que siguin… La dramaturga nord-americana Jennifer Haley no ha deixat de guanyar premis des que l’any 2012 va escriure aquest thriller de ciència-ficció, que és també un drama criminal. Quines conseqüències té viure els nostres somnis privats amb la màxima llibertat? Molts veuran en aquest muntatge —que ara porta a escena en versió catalana el director Juan Carlos Martel Bayod— una advertència sobre la realitat virtual i la suposada impunitat que proporciona el món d’internet. Una jove detectiu que investiga les formes més inquietants d’entreteniment que proporciona el giny en qüestió n’interrogarà el creador i ens portarà així del món real al virtual mentre ens planteja una qüestió inquietant: el fet que una cosa no existeixi vol dir que no és real? Us ho preguntareu mentre gaudiu d’una peça extremadament intel·ligent i ben construïda que projecta una mirada freda i implacable sobre el comportament humà i les noves tecnologies. Guanyadora el 2012 del premi Susan Smith Blackburn de Nova York i guardonada amb set premis L.A. Ovation després de representar-se a Los Angeles l’any 2013, l’obra s’ha vist també a l’Off-Broadway de Nova York i, a Londres, al Royal Court i al West End.

15. Cuando vuelva a casa voy a ser otro
PER QUÈ? Temàtica

Si us pregunteu quina validesa tenen les idees revolucionàries que defensàveu fa temps, o si en algun moment us heu mirat al mirall i heu descobert que no us assembleu a la imatge que teníeu de vosaltres mateixos, la proposta escènica de Mariano Pensotti us semblarà feta a mida. Va néixer d’una història real: arran del cop d’estat a l’Argentina el pare del director va enterrar al jardí de casa dels avis un seguit d’objectes comprometedors. No els va tornar a veure fins quaranta anys després, quan el nou inquilí de la casa es va voler fer una piscina i els va trobar. El seu propietari es va enfrontar així amb la persona que havia estat. I va reconèixer tots els objectes com a propis, tret d’un. La recerca de l’origen d’aquest objecte suposadament aliè és el fil conductor d’una sèrie d’històries que protagonitzen un director que mira de tornar a posar en escena una obra que ja havia representat quinze anys enrere, una cantant que canta les cançons del seu pare i un polític d’esquerra que s’acaba transformat literalment en una persona diferent. Les històries es traslladen a l’escena mitjançant un complex sistema —copiat d’un antic museu de la Patagònia— de decorats en moviment, textos projectats i cintes transportadores que, amb un moviment circular, porten una vegada i una altra els protagonistes a enfrontar-se amb situacions que ja han viscut, però des de perspectives noves. Un relat fascinador i diferent sobre el desig de ser un altre, la tragèdia de ser només un i el temor a deixar de ser qui som.

16. Claudia
PER QUÈ? Teatre documental interessant

Segur que encara recordeu Nadia (Grec 2014), la història d’una jove afganesa explicada per ella mateixa en format de documental escènic. La signava La Conquesta del Pol Sud, una companyia que ara torna a combinar el llenguatge teatral i la investigació periodística. Així sorgeix aquesta nova peça basada en la història de la Claudia Victoria Poblete Hlaczik, una enginyera de sistemes, aficionada a la ciència ficció, que viu a Buenos Aires i que, amb vint-i-dos anys, va descobrir que era filla de desapareguts i que havia viscut una vida inventada amb uns pares que, de fet, no eren els seus. El seu cas va marcar un punt d’inflexió a l’Argentina, ja que va suposar el principi del final de la impunitat dels comandaments militars. L’experiència vital de la Claudia arriba a escena en forma d’un relat fragmentari —conduït per ella mateixa— que interactua amb imatges documentals i material procedent de la investigació de la companyia al nord de l’Argentina. Partint d’una experiència narrada per la mateixa protagonista dels fets, La Conquesta del Pol Sud explora les relacions entre individualitat i col·lectivitat amb un llenguatge a cavall del documental, la poesia visual i el teatre. Claudia ens interpel·la directament sobre conceptes com revolució, memòria i educació.

17. BIRDIE
PER QUÈ? Experiment a la Sala Hiroshima

Dos miratges. D’una banda guerres, grans sequeres, desforestacions massives, costes contaminades, explotació laboral, inestabilitat política, pèssimes condicions sanitàries, persecucions, neteges ètniques, deportacions forçades, explotació abusiva de recursos naturals, aqüífers esgotats, escassetat d’aliments… De l’altra, supermercats ben fornits, seguretat al carrer, estabilitat familiar, bons serveis sanitaris, llibertats, treball remunerat, respecte pels drets humans, benestar raonable, reciclatge i energies renovables, prosperitat, mobilitat social… I entre els dos miratges, estols d’ocells. Milers d’ocells en migració constant, traçant formes impossibles sobre el cel. Moviment. Moviment incessant. Ocells, i més enllà, planetes, asteroides, matèries primeres, galàxies, sang, cèl·lules, armes, àtoms, electrons, publicitat, quarks, ideologia, por, residus, esperança. Vida. Res al cosmos s’està quiet. La quietud no existeix, és una quimera. L’única cosa que hi ha és moviment. Si és impossible aturar un electró, quin sentit té posar tanques als estols d’ocells?

Birdie és la proposta més nova de l’Agrupación Señor Serrano, una companyia barcelonina amb una notable projecció internacional que el 2015 va guanyar el Lleó de Plata a la Biennal de Venècia. Els “senyors” Serrano creen espectacles originals basats en històries que emergeixen del món contemporani, exploten la riquesa de recursos —tan aviat innovadors com vintage— per tal d’estendre els límits del seu teatre i utilitzen, per aconseguir-ho, disciplines que van de laperformance al text, el vídeo, el so i les maquetes.