Un clàssic dels clàssics: Hamlet. I això no sempre és fàcil. Després de la gran versió d’Enric V que va fer l’any passat el director Pau Carrió, i havent vist les brutals actuacions del Pol López, i amb un repartiment que no deixava indiferent, la versió prometia.

Alguns passatges semblen trets de retalls de diari dels últims mesos. La reflexió al voltant d’un estat danès que és corrupte, un món ple de mentides i hipocresia, no podria estar més a l’ordre del dia. I és això el que potser atrapa de Hamlet: la seva desesperació en veure que no viu en el món pur i sincer que pensava. La frustració que se sent quan engegues la televisió i veus com aquells qui et pensaves que volien el bé del seu país, l’únic que busquen és l’enriquiment propi i els mou l’afany de poder. Fins el punt que en l’obra s’és capaç de matar per aconseguir el què es vol (element clarament shakesperià i de la seva època), en aquest cas el rei Claudi que vol ser rei de Dinamarca.

I la bogeria de Hamlet no només és per haver descobert una gran mentida i una gran hipocresia, sinó la impotència d’aquell que intenta fer obrir els ulls als que estan cecs davant les males praxis, o que fan com si ho fossin (de cecs). Però hi ha una cosa bona: en situacions com aquestes també descobreixes gent fidel i íntegra. I entremig… l’amor que tot ho mou.

En aquesta versió tot està embolicat amb algunes pinzellades d’elements moderns en la posada en escena i sobretot destaca la gran presó en què transcorre l’argument. Per últim, destacar la mítica escena de l’enterramorts!

Per què hi vaig anar?
A finals de la temporada passada vaig veure que s’anunciava aquest Hamlet amb en Pol López de protagonista i vaig pensar que era un dels MUST de la temporada 2015-2016.

A qui la recomano?
Aquelles persones que hagueu vist/llegit algun Shakespeare. També és imprescindible per a tots aquells que us declareu fans incodicionals del Pol López i voleu veure una altra de les seves meravelloses interpretacions.

S’ha d’estar disposat a…
Seguir un text dens amb una posada en escena que no facilita que es faci tot més digerible.

L’estat d’ànim ideal per gaudir-la…
El cap serè i descansat.

No hi vagis si busques…
Una obra que et faci riure o que sigui amena. Tampoc si busques el millor de Pau Carrió o si vas veure la versió que es va fer aquest mes de gener a la Sala Àtrium; per mi era millor!

Llàstima que…
Els actors que fan de Gertrudis (Rosa Renom) i Claudi (Eduard Farelo) per mi no estan a l’alçada del muntatge. El Pol López ho fa tan excepcionalment bé que els altres dos queden molt fluixos en la interpretació. En canvi, la noia que fa d’Ofèlia broda dues escenes.

NOTA: Enmig de la primera part hi va haver un incident que crec que em va fer més feixuga l’obra. Una persona es va desmaiar i vam haver de parar més de mitja hora quan no tocava. Estic convençuda que això ha influenciat la meva percepció (a la baixa).